LA CAPELLA DEL SANT CRIST

Hom comença a proposar-ho l’any 1961, i s’encarregà a l’arquitecte Jordi Bonet Armengol el projecte de restauració, acabat l’any següent. Tot seguit, a finals del 1962, començava la campanya popular. Es formà una dinàmica Junta Pro-Restauració, amb representants de tots el estaments, i tot el poble de Salomó i la major part dels seus fills residents fora correspongueren amb una impensada generositat. Sense recórrer a cap altre procediment ni subvenció, només amb els donatius directes i pràcticament secrets d’una triple campanya anual, fou possible de cobrir totalment el pressupost de més de dues-centes mil pessetes. Hom pagà les darreres factures poc després d’haver-ne inaugurat el nou altar.

Tal com ho descriu el Sr. Bonet, en la Memòria del projecte, es procurà “resoldre el conjunt amb el màxim de simplicitat, malgrat emprar materials nobles i de bona qualitat: mabre, ferro, metall, de manera que resulti el tot ple de severitat i perquè, amb línies senzilles i modernes, no es malmeti per a res, amb el que s’executi de nou, allò que amb tant d’encert ens deixaren els nostres predecessors”.

“Sols s’aspira que, al davant de la santa imatge del Crist crucificat, els fidels, envoltats pel que uns artistes d’avui poden efectuar, puguin sentir el consol i l’amor infinit del Redemptor”.

Per això es cregué convenient “col·locar la Imatge al fons, sobre un gran aplacat de mabre de color vermellós, que entoni amb la decoració existent. Així podrà ser més punyent pels fidels la soledat immensa del Crist a la creu i, alhora, les tenebres i el desconcert atmosfèric que es produí a la seva mort”.
L’altar ocupa el seu lloc sota la clau de volta. És un gran bloc de pedra calcària Cènia, d’Ulldecona, treballat als tallers Estruch, de Vilafranca.

Porta en la seva part frontal la inscripció “Crist s’és fet per a nosaltres obedient fins a la mort i mort en creu” i ressalta vivament sobre el fons vermellós del mabre que forma el paviment, escales i dosser del Sant Crist. Una peça rectangular de ferro emmarca l’altar i la inscripció, i serveix de suport als canelobres i a la llàntia d’oli promesa per Josep Nin, segons la tradició.

Les línies son severes, modernes però simples i amb un cert sabor clàssic i fa que, tot i essent d’un estil plenament actual, no xoqui amb la restant arquitectura i ornamentació barroca. El conjunt inspira una forta devoció, on tot se centra en la unitat entre el sacrifici de la creu i el de la santa missa. Aquest mateix sentit d’unió entre el Sant Crist i l’altar té el lampadari que, il·luminant-los, corona el conjunt.

La barana de protecció als qui pugen a adorar la imatge serveix també per a sostenir els ciris de devoció i amb la seva inscripció “Crist venç, Crist regna, Crist impera” ens fa penetrar en el sentit pasqual de la Creu.
Problema tant o més complex que l’arquitectònic era la restauració pictòrica de la capella, ja que s’havien de conjuminar els elements decoratius existents amb una solució adequada, especialment per a les parets laterals, on havia desaparegut tot vestigi de l’antiga decoració, i on hauria resultat fals i inconcebible de reproduir actualment els mateixos quadres de Pons i Monravà, les reproduccions dels quals es trobaren a l’arxiu fotogràfic Pic, com hem dit.

I ací fou on el pintor Joan Rifà Benet féu, al nostre criteri, una obra verdaderament modèlica de restauració i d’artista, pel que es refereix al que s’havia de crear de nou.

 

En primer lloc retornà la seva força i vivesa primitiva a tots els elements pictòrics que s’han conservat de la capella, més o menys fets malbé, alguns dels quals ho eren tant, que hom s’admira com la tècnica restauradora del Sr. Rifà n’ha pogut treure tant de partit.

Una enginyosa solució trobà per al petit problema de contemplar amb una lluneta nova les tres ja existents del presbiteri: un quadre modern, de tema abstracte, representant la naturalesa, figurada en el sol i la lluna, trasbalsada per la mort de Crist, forma una perfecta continuïtat de color amb els tres altres quadres figuratius d’en Pons i Monravà.

En els quatre plafons del presbiteri i del centre de la capella, en els quals el foc destruí, com hem dit, tota l’antiga decoració, el Sr. Rifà ha reeixit plenament en la nova, en expressar-se d’una manera actual, sense ferir emperò la visió del conjunt.

El criteri seguit ha estat de limitar-se a una simple decoració dels costats del presbiteri, amb uns tons que no distraguessin l’atenció de l’altar, per enlairar-se a una sublim simfonia de colors en els laterals del cos de la capella.
Particularment suggestiu és el de la dreta, conforme s’entra, totalment abstracte de tema, però que, segons confessió del propi artista, interpreta en visió realista les qualitats i la gamma cromàtica, ocre i eixuta, del terme salomonenc.

L’altre plafó insinua una temàtica, si bé totalment integrada en els valors plàstics, que forma un compenetrat conjunt amb l’anterior. El tema sorgí espontani de l’any 1963, que campeja en la llinda de la porta de dit lateral, per haver-ne iniciat en ell les obres de restauració.

Aquell any fou el del traspàs del Papa Joan XXIII i el de la publicació de la seva carta encíclica “Pau a la terra”, fonamentada en les quatre columnes de la veritat, la llibertat, l’amor i la justícia. Si bé d’una manera quasi imperceptible, per no trencar el sentit informal de la pintura, l’artista ha volgut plasmar en aquest plafó el seu homenatge al Papa inoblidable i a la seva transcendental encíclica.

Encertades són també les vidrieres, realitzades als tallers Granell, de Barcelona, sota original i direcció del mateix Sr. Rifà, a base de vidres de bloc, muntants en ciment, que filtren meravellosament la llum, i ambienten i enriqueixen tot el conjunt.

La il·luminació, a base de llum indirecta, realitzada sota la direcció tècnica de l’enginyer Enric Ventosa, fa realçar tots els valors pictòrics i arquitectònics de la capella, ens la fa contemplar en tota la seva profunditat, trobant el punt just en què la llum enlaira i dóna plena vivesa a tots els elements, sense treure l’ambient de pietós recolliment al voltant del Crist.

Acabat ja l’altar i totalment restaurada la capella, el dia 1 de maig de 1965 el Rvdm. P. Abat de Poblet, Dom Edmund Mª Garreta, procedia a la seva consagració, i hi dipositava relíquies de Sant Antoni Mª Claret i Sant Pius X, a més de les màrtirs Sants Clar i Apaga.

Hom solemnitzà aquest esdeveniment amb unes festes extraordinàries. Es reuniren el dia de la festa del Sant Crist, el 3 de maig, per una solemne concelebració, tots els antics rectors de la parròquia i rectors veïns, acompanyats de tot el poble, i fou representat tres vegades el Ball del Sant Crist amb la mateixa il·lusió i fervor que ho feren els avantpassats, si bé amb un text i una tècnica d’acord amb la nostra època, com hem exposat més amunt. Tota la comarca i molta altra gent de punts ben llunyans se sentiren atrets per l’esdeveniment i rememoraren, modernitzant-los, els temps antics de la devoció al Sant Crist.

Una simple làpida, en el presbiteri de la capella, recorda per a la història el fervor del poble de Salomó per a seu Sant Crist, fet palès durant tota la restauració, amb aquestes paraules: “L’any del Senyor 1965, dos-cents-cinquantenari d’aquesta capella, després de la profanació de l’any 1936, culmina la seva restauració cooperant-hi tot el poble”.