HISTÒRIA

Els Nin un  llinatge ennoblit

La destrucció total de l’Arxiu Parroquial de Salomó el 1936 impedeix, posseir dades de la família Nin anteriors a l’any 1594, data de composició del primer llibre de vedells. Encara que, es pot afirmar que, en aquells temps, estava sòlidament arrelada a la població. Els declarants del llibre de vedells eren Paula Nin i Joan Nin, vídua i fill respectivament, de Francesc Nin. Els senyors del terme havien atorgat als caps de família del llinatge el càrrec de batlles perpetus – és a dir, administradors dels béns i rendes senyorials a la demarcació. La funció es transmetia  de pares a fills i és una prova evident del prestigi i el privilegi adquirit. A més, figuren com a principals terratinents en acumular un elevat percentatge de terres declarades: 19 immobles entre cases , almàsseres i molins – instruments solament a l’abast dels privilegiats, i generadors de quantioses rendes – mostren encara més, el potencial de la casa Nin a finals del segle XVI.

Als decennis posteriors aquesta posició es va consolidar i desenvolupar considerablement, en especial, a partir de mitjans del segle XVII. Els llibres de vedells així ho manifesten. El patrimoni rústic dels Nin havia arribat a una superfície que superava les 200 hectàrees al 1665.
Aquesta ascensió en l’aspecte material va tenir la seva correspondència social quan, el 10 de març de 1679, el rei Carles III d’Àustria atorgava a Joan de Nin i Vidal la dignitat de cavaller.

El títol es transmetia hereditàriament per via directa i masculina. Ignorem la naturalesa dels mèrits adquirits per Joan de Nin per accedir a tant destacada distinció. Al document de concessió consta explícitament l’afecte i devoció del llinatge cap a la corona segons l’informe del marquès de Leganés, cosí del rei i lloctinent, i capità general del Principat de Catalunya. El 4 de novembre de 1678, el rei, mitjançant la Cancelleria d’Aragó, va ordenar per carta al noble Diego de Vidal i Argás, de Tarragona, la investidura de la faixa d’honor militar a Joan Nin i Vidal. La cerimònia es va celebrar el 21 de desembre del mateix any, a l’espera de la definitiva aprovació real, la que va tenir lloc al març del l’any següent.

La investidura implicava la concessió d’un escut d’armes que podia ser exhibit en qualsevol circumstancia i situació. Es descriu d’aquesta manera: la part superior té forma quadrada i l’inferior ovalada; es divideix en quatre quarts. A dalt a la dreta, en camp d’or, es pot veure un nen de color natural (nin, en català antic, significa nen); a la esquerra, una muntanya verda amb una creu de San Antoni, ceruli en camp de plata; sota, a mà dreta, es mostra una làmpada de plata, coneguda vulgarment com aranya, en camp de cera (la làmpada d’aquestes característiques era designada amb el nom de Salomó, el nom de la vila); a l’esquerra, un arbre verd en camp blau cel. El vèrtex el formava un element de color ferros rodejat de rossinyols.

El rei comunica i ordena a tots el oficials reals i súbdits de qualsevol dignitat la prohibició d’alterar aquesta disposició sota multa de 1000 florins d’or, i disposa que els senyors jurisdiccionals de Salomó no podran vendre les propietats de la família Nin sense el seu consentiment.

Al llibre de vedells de 1704, Joan de Nin es qualificat de “magnífic i cavaller”, i d’acord amb la dignitat, abandonava tota activitat per a passar a viure exclusivament de les rendes. Així, deixa de ser batlle senyorial i amplia encara més el seu patrimoni rústic mitjançant compres;  té la tercera part de tota la superfície del terme i manté la gestió dels molins fariners i les almàsseres.

El dia 19 de setembre de l’any 1702, Joan Nin i Vidal redactà el seu últim testament a la seva casa de Salomó, davant d’ Andreu Ferrer, notari de Valls. Aquest document permetia reconstruir al complert el grup familiar , per suposat, conèixer les últimes voluntats del testador i el destí dels seus béns. Va disposar ser enterrat a l’església parroquial de Salomó, al panteó dels seus avantpassats i va repartir el seus béns entre les seves tres filles. Al no tenir successió masculina, el llinatge dels Nin es va truncar amb la mort del membre que havia aconseguit fer-lo arribar fins a la noblesa.

La mort de Joan Nin va succeir el 28 d’agost de 1707 a Salomó. La vídua Maria Nin i  Morenes va rebre l’usufructua dels béns, mentre la seva filla Teresa es convertia en l’hereva universal. Aquesta s’havia casat amb Ramon Ravella, veí de la localitat d’ Ordal, parròquia de Sant Pere de Subirats (Barcelona).

El dia 7 d’agost de 1709, Ramon Ravella, com a procurador de Maria de Nin i Morenes i de la seva esposa Teresa, va vendre el conjunt de l’herència  és a dir, cases, terres, molins, drets i rendes, que els Nin tenien als termes de Salomó i Montferri al noble Manuel de Fontanilles, ciutadà honrat de Barcelona, veí de Torredembarra, qui va pagar la rellevant quantitat de 12.810 lliures de Barcelona. La venda es va dur a terme amb la finalitat de fer front als deutes de la família, garantir la devolució dels préstecs i aixecar les hipoteques, segons fa constar el document de transacció, redactat per Josep Güell, notari de Barcelona.

Els Nin i el Sant Crist de Salomó

Explica la llegenda que el mercader Josep Nin, un dels membres del llinatge, va rescatar la imatge d’un Crist Crucificat que tenia al seu poder un comerciant musulmà a l’ Alger. Josep Nin havia viatjat al nord d’Àfrica en busca de blat per tal de pal·liar els efectes de les males collites sobre la població, després de les adversitats climatològiques que havien afectat a la comarca. El destí va creuar a Josep Nin amb el crucifix, el rescat del qual es va convertir en objectiu prioritari del mercader de Salomó. Aconseguit aquest amb gran esforç, va ser conduït a Salomó, on va esdevenir el patró de la Vila.

L’adquisició, segons explica la llegenda, es va produir després d’un miracle. Mohamed, el mercader algerià, no volia desprendre’s de la imatge i només va accedir mitjançant el pagament d’una quantitat de monedes de plata equivalent al pes del Crucifix.

La balança es va equilibrar en arribar a les trenta monedes, i per aquesta raó, l’algerià es va sentir estafat i enganyat adduint pràctiques de bruixeria. La mediació del sultà va ser clau per tal que Josep Nin es fes amb el Crist ; fou seguidament embarcat, no sense un últim esforç de Mohamed per impedir-ho. Sense més contratemps, fou conduït a les platges d’Altafulla, des d ‘on fou traslladat a Salomó.

Va néixer l’aurèola d’una imatge prodigiosa i que obrava miracles; va convertir a Salomó en un important focus de fervent devoció, i també d’atracció de peregrins.

Aquests procedien, majoritàriament, de les comarques del Penedès i del Camp de Tarragona, en especial dels pobles del litoral. El fervor religiós que va despertar la imatge, es reflexa en continues romeries, està ben constatat a la documentació, així com en nombrosos textos gravats a les parets de la capella del Sant Crist, a l’Església Parroquial de Salomó.

A partir d’aquestes dates –segona meitat del segle XVI- el Crist de Salomó fou el centre neuràlgic d’una intensa activitat que va arribar a diferents facetes, a més de la social, ja comentada. Es van instituir capellanies i es va fundar una confraria : la “Confraria del Sant Crist de Salomó”, els estatuts de la qual –que es conserven a l’actualitat- foren aprovats pel bisbe de Barcelona l’any 1691. En ells, s’especifiquen, la instauració de la festa patronal –el dia del la Santa Creu, el 3 de maig, que va donar lloc a l’origen de la Festa Major de Salomó, les condicions per l’admissió dels confrares i l’estructura interna de la institució, amb els càrrecs i les funcions de cadascú.

El crucifix va servir també per a projectar una intensa activitat literària i artística, probablement a partir de les iniciatives de la confraria. La tradició popular es va traduir, en primer lloc, en la composició d’uns goigs en honor al Sant Crist de Salomó (Goigs al Sant Crist de Salomó). Els primers exemplars impresos daten de mitjans del segle XVIII. La demanda es va traduir en un gran nombre d’impremtes : 35 edicions fins a la data. La lletra dels goigs resumeix la tradició del rescat miraculós.

Aquesta narració fou adaptada per a ser representada com una obra dramàtica. Al Penedès i al Camp de Tarragona, igual que en d’altres regions i comarques de la Península, les representacions de les vides de Sants reben el nom de balls parlats perquè reuneixen a l’escena quadres teatralitzats amb música i dansa. L’exemplar més antic del Ball del Sant Crist  de Salomó és un manuscrit datat al 1843, copiat, al mateix temps, d’un original composat poc abans per l’autor Vallès Marc Fuster.

L’activitat artística entorn al Sant Crist es va centrar en la capella, erigida en el seu honor, entre els anys 1708 i 1715. Destaca, en primer lloc, per la seva arquitectura. Per a la seva construcció es va utilitzar l’ala sud del mateix temple parroquial. La planta és de creu grega i està coberta per una gran cúpula semiesfèrica, rematada per una llanterna octogonal per on entra la llum. A les petxines es van esculpir grans efígies dels quatre evangelistes, representades pels animals amb els que s’identificaven.

El conjunt estava decorat amb un esplèndid retaule, presidit pel Crucifix i adornat amb cortinatges i columnes salomòniques, segons l’estil barroc imperant en aquella època. La resta de l’edifici es completava amb una decoració floral al fresc i , sobretot, una important col·lecció de teles a l’oli, obra del pintor Jaume Pons i Monravà, adscrit a l’escola tenebrista del barroc espanyol, format artísticament a Itàlia i inspirat en l’obra pictòrica del Greco.

Durant els disturbis revolucionaris del 1936, la capella, com la resta de l’església, fou assaltada e incendiada. La imatge fou destruïda, així com les pintures de la part baixa de les parets laterals. La imatge fou reposada i el conjunt restaurat.

La devoció continuà i Salomó no va perdre el seu caire de centre de pelegrinatge durant les dècades següents, en especial, els anys en que es representava el Ball del Sant Crist. Aquest acte sacramental mai ha deixat d’escenificar-se, però des de l’any 1972, les representacions són de caràcter anual i constitueixen un motiu d’atracció per a un gran nombre d’espectadors. Aquest fet, que es repeteix consecutivament cada any durant els diumenges de maig, recorda i reviu, d’alguna manera, les antigues peregrinacions.

No hi ha dubte, doncs, que la llegenda ha condicionat en bona part la història de la vila de Salomó, i que en aquesta llegenda i en aquesta història hi ha uns protagonistes indiscutibles, amb arrels centenàries: la casa Nin. La seva vinculació fou tant profunda que van triar la nau central de l’església com a panteó pel repòs etern dels seus membres. A més, es van comprometre a alimentar perpètuament una làmpada en honor al Sant Crist amb oli de les seves collites. I aquest compromís es va fer extensiu als descendents i a qui en un futur pertanyés la casa. En aquest sentit, el document de venda del patrimoni dels Nin als Fontanilles, l’any 1709, reprodueix aquesta clàusula ; diu textualment : “Que sàpiga el comprador que a més de censos, delmes, tasques i altres càrrecs, ha de mantenir en combustió, dia i nit, la làmpada situada davant la imatge del Sant Crist, a la capella edificada i construïda a l’església parroquial de Salomó, tal com el difunt Joan de Nin i els avantpassats han fet, del seu propi oli, així sigui per obligació, devoció o qualsevol altre motiu”.

La Casa Pairal dels Nin

Segons els capbreus compresos entre els anys 1594 i 1704, la senyoria de Salomó, l’ostentaven, per comú i indivís, d’una banda, el llinatge dels Copons i de Tamarit, i de l’altra, el priorat de Santa Maria de Banyeres. Els capbreus –declaració de censos i obligacions dels pagesos d’un terme sota la jurisdicció senyorial, així com el reconeixement dels drets feudals d’aquests senyors- consultats corresponen als anys 1594, 1659, 1665 i 1704. En tots ells en destaca la família Nin, els membres de la qual exercien el càrrec de batlles –els administradors dels béns i rendes dels senyors- i es descriu la casa pairal. També confessen estar en possessió dels trulls d’oli i de molins fariners.

En el primer capbreu els Nin consten com a pagesos (cultor) i amb un sobrenom: alies Llagostera. Paula Nin, vídua de Francesc Nin i el seu fill Joan confessen una casa amb un corral adossat, que limitaven a l’est amb el carrer, al sud amb els patis dels seus horts, a ponent amb el seu freginal i al nord amb l’honor de Joan Figuerola, pagès; desprès consta el freginal, que limita amb la casa i el torrent, al sud amb Joan Figuerola i l’honor dels fills dels Giners, i al nord amb Joan Figuerola. Sembla, doncs, que al nord era una partió en línea recta, i al sud, no. Aquell mateix any, Joan Nin efectuà una permuta amb Joan Figuerola, per la qual va incorporar un freginal d’aproximadament mig jornal, i ampliava el perímetre total de la casa pairal.

En el capbreu de l’any 1659, s’esmenta un Francesc Nin, “negociant”, ja difunt, el qual havia atorgat testament el 16 d’agost de 1636. Maria Nin, la seva vídua, i el seu fill Joan, també negociant, declararen una casa amb un corral, anomenat el “corral de la Torre” amb una pleta i un hort rodejada i tancada per una paret que s’unia amb aquest corral. El conjunt limitava amb el carrer, al sud amb Nadal Mercader, i  a ponent i al nord amb el seu propi freginal.

Aquest estava situat a la part posterior de la casa i d’una era, i tenia una superfície aproximada d’un jornal i mig. Al sud limitava amb Cosme Figueres, a ponent amb el torrent i al nord amb l’era de Miquel Busquets i amb els propis confessants. També declaren una altre casa, la casa nona, dita dels mitgers, amb un freginal al darrera i un corral adossat a aquesta casa i a la casa pairal, amb la qual hi limitava per la part de migdia, i a ponent, part amb els confessants i part amb Miquel Busquets. Aquesta incorporació, doncs, havia de ser al sector nord de l’immoble.

El dia 16 de maig de 1665, Joan de Nin, batlle, procurador de Maria Nin, avia seva i vídua de Joan de Nin, declara l’immoble que comprèn la casa pairal i el freginal posterior. És la primera vegada que es fa una confessió del conjunt, i ho fa així: “una casa situada al carrer de Vilafranca amb dos portals obrint (al dit carrer) amb les seves entrades i sortides i pertinences, amb una era enrajolada i un freginal darrera la casa i al costat de la casa un corral de bestiar i pleta i un pati, dita la pleta del pou, i a l’altra costat de casa un altre pati clos dit el “corral de la llenya”. Com termina tot junt al sol ixent amb el dit carrer públic de Vilafranca, a migdia amb Nadal Mercader i part amb Cosme Figueres, difunt, que antes era Romeu i antes Joan Figuerola dit l’hereu; a ponent amb el torrent i a tramuntana part amb l’altra casa del dit confessant i part amb Miquel Busquets”. Aquesta altra casa devia ser, ben segur, la casa dels mitgers confessada en l’anterior capbreu.

El total de terres confessades eleva la superfície a 688 jornals, la tercera part de tota la terra confessada al terme de Salomó. Continuava gestionant el trull d’oli, amb tres premses de lliura, i el molí del Pier, a la quadra de la Solana –a tocar del riu Gaià- on n’exercia la senyoria el monestir de Santes Creus. La confessió de la casa coincideix punt per punt amb la de l’anterior capbreu. La descripció coincideix amb la disposició actual dels seus diversos components, mòduls i estances, malgrat l’evident canvi funcional que se’ls hagi pogut atorgar, segons les necessitats i les exigències amb les feines agrícoles.

Cal Cadernal abans de la restauració